jueves, 2 de diciembre de 2010

Rugby i destí

Ahir vaig anar amb l’expresident de la FCR Xavier-Albert Canal a casa del catedràtic de la UPC Enric Vàzquez. El pare del professor Vàzquez, va ser un destacadíssim pioner del rugby a casa nostra, i va morir fa un parell d’anys. Jo mateix, ja fa anys, potser quasi deu, vaig tenir l’oportunitat d’entrevistar el vell Vàzquez a casa seva, que conservava encara memòria intacta dels fets i les persones que van portar el rugby a Catalunya: l’Aleu vell, el president Boix, el viatge a París per fundar la FIRA, etc. Mites fundacionals i història viva. El fill ens va fer entrega d’un parell de carpetes amb molts retalls de diaris d’època i un recull igualment antic de fotografies. Anava des dels anys trenta fins a finals dels cinquanta, és a dir, l’època immediatament posterior a l’arribada del rugby a la Catalunya Sud, l’efervescència dels anys de la República, quan semblava que el rugby podria fer la competència al futbol i assolir ràpidament les quotes de popularitat de França i Gran Bretanya, el trencament que va suposar la guerra, i la represa ja totalment impossible que va suposar el franquisme i l’estat totalitari per al rugby.
Jo, que porto ja un quant temps anant amunt i avall per les misèries del rugby patri i començo a tenir agenda, vaig treure’n un parell de conclusions, que tinc a bé –generós de mena com sóc– a fer-vos avinents per a debat de sobretaules i tercers temps.
-El fet que jugadors d’ara mateix siguin fitxats per equips forans, com està passant amb nois de la UES que han estat fitxats per la USAP, o que jugadors com Ripol triomfin a Anglaterra, pot donar la falsa imatge que el rugby sudcatalà està assolint la maduresa suficient per exportar jugadors. Bé, això és radicalment fals. Mentida. Els retalls de premsa de Vàzquez (i molts altres retalls que he tingut oportunitat de garbellar a La Foixarda), demostren que aquí sempre s’han produït talents exportables. Des dels anys trenta, que jugadors sudcatalans han jugat enrolats a equips francesos, principalment, sobretot en XV, però també algun fins i tot en XIII. El fet que Albert Malo, per exemple, fos convidat a jugar en el partit del centenari de la UAR contra una selecció mundial, o que Oriol Ripol debutés amb els Barbarians, no són anècdotes aïllades que honoren les biografies esportives dels seus protagonistes, sinó que són dignes continuadors d’una llarga tradició de jugadors sudcatalans.
El problema d’aquesta ignorància, i d’haver d’estar constantment descobrint el Mediterrani, és la manca de memòria històrica, del nul amor dels propis rugbistes per la seva pròpia tradició (i aquest sí que és clarament el nostre fet diferencial respecte Europa). Ens queixem que ningú ajuda el rugby, però som incapaços de guardar memòria de la nostra història, que és el nostre bé més preuat. En menys d’una dècada farem el centenari del rugby al Principal, i haurem estat incapaços de bastir un mínim relat. Es desconeixen els noms gloriosos, els partits, les seleccions i tot allò que admirem de Gal·les, Escòcia, etc. I aquí tenim una tradició sinó igual de gloriosa, sí de ben digna. I això ens fa dèbils, molt dèbils.
-Malgrat tot, el caràcter roman. Vàzquez fill em va explicar una anècdota que li va relatar Sancha, que exemplifica perfectament el tarannà del què som. Resulta que als anys seixanta, una selecció va anar per Europa a jugar un campionat (no em pregunteu ni el país, ni l’equip ni res d’això perque no ho sé), i l’Estat espanyol va enviar un Delegado de Falange a vigilar els nois (amb això ja es veu que els del rugby sempre han d’estar sota control...). Bé, doncs es veu que van passar per Amsterdam, i els xavals van fer aquelles coses que fan els xavals quan van a Amsterdam. I van comprar coses per fumar, detallets que no es podien adquirir a l’Espanya de Franco. I resulta que el tal de Falange, va demanar d’estranquis als nois que li compressin una coseta d’aquelles, que també en volia. I els nois, obedients, li van donar una capseta amb la petició que no la obrís fins arribar a casa. Ja us ho podeu imaginar... El pobre mediocre aquell va arribar a ca seua i va descobrir que a dins la capseta li havien embotit un cagarro sec. Amb dos collons a l’Espanya de Franco. Els anys passen, les generacions es succeeixen, però l’esperit del rugby, aquest humor bèstia i descordat, absolutament viril i alià a les contemporitzacions i correccions socials i polítiques, segueix. Almenys això.

De totes maneres, jo sóc dels optimistes i sempre dic el mateix: allò que ha estat, pot deixar de ser, i també fer-se d’una altra manera. Vosaltres ho sabeu. Els homes, individualment, han de prendre el control de les seves vides si no volen esdevenir titelles en mans del destí. I els grups, ben dirigits i determinats, poden canviar el destí de les nacions. Enginyers té una idea senyors, i el repic dels cavalls comença a sentir-se dalt de tot de la Diagonal.


Jordi Homs.

1 comentario:

  1. No se si tenim tot aquest material digitalitzat, però potser estaria be digitalitzar-lo i publicar-lo a algun lloc com aquest.

    Si fos necessari jo m'ofereixo a digitalitzar el que calgui.

    Padu

    ResponderEliminar